versión Castellano  
PSPV-PSOE.net
web del PSPV-PSOE
10 ejes para 2011
 
Història del PSPV-PSOE
 
0) ELS ORIGENS
1) EL SOCIALISME VALENCIÀ SOTA LA DICTADURA FRANQUISTA
2) EL PSOE DEL PAÍS VALENCIÀ
3) EL PARTIT SOCIALISTA VALENCIÀ
4) EL PSPV-PSOE DURANT LA TRANSICIÓ. 1977-1983
5) ELS SOCIALISTES, IMPULSORS DE LA MODERNITZACIÓ VALENCIANA. 1983-1995
6) El PSPV-PSOE A L'OPOSICIÓ
 
0) ELS ORIGENS
 
EL PARTIT SOCIALISTA DEL PAÍS VALENCIÀ

El PSPV manifesta que naix amb voluntat de reconstrucció d'un partit socialista, per la qual cosa el seu objectiu és convocar tots els qui, independentment de la seua condició, vulguen lluitar per assolir una societat més solidària, igualitària i oberta.

ORIGENS DEL SOCIALISME VALENCIÀ

Va ser el 1884, a conseqüència del II Congrés d'obrers tipògrafs celebrat a València, quan es varen establir les bases que portarien a la creació de l'Agrupació Socialista Valènciana, integrada quasi en la seua totalitat per obrers de l'Art d'Imprimir.
En agost de 1887 es va iniciar una campanya d'actes públics per a exposar els principis fonamentals del socialisme.
El 1888 se celebrà a Barcelona el Congrés constituent del PSOE, que havia tingut com a precursors a Pablo Iglesias, Francisco Mora, José Mesa, Antonio García Quejido i Juan José Morato.

En anys successius el PSOE va prenent protagonisme social, i es van creant agrupacions locals al ritme del creixement de la militància. Els representants de l'Associació Socialista Valenciana ja van assistir al II Congrés del partit que es va celebrar a Bilbao.

El 1894 es va commemorar del segon aniversari del Centre Obrer de València i es va aprofitar per refermar les teories revolucionàries dels treballadors. En agost es convocà el IV Congrés del PSOE.

El 1898 Pablo Iglesias es va presentar com a candidat per València, encara que no va aconseguir més que 79 vots front als 6000 de Blasco Ibàñez. Del resultat es pot deduir l'hostilitat que hi havia entre el PSOE i el partit de Blasco Ibáñez, així com l'eficaç organització electoral del partit blasquista.

El colonialisme espanyol havia arruïnat el país i havia delmat la joventut espanyola. Davant aquesta situació caòtica, a la qual caldria afegir les reinvindicacions populars i el procés contra alguns obrers de Barcelona acusats de terroristes, els socialistes i els republicans troben motius per actuar conjuntament.
Cap a l'any 1904 es va iniciar una important recuperació del socialisme valencià, etapa que no duraria gaire, ja que en anys posteriors la falta de treball, la crisi econòmica i la guerra d'Àfrica varen contribuir a la reducció de les distintes agrupacions locals, que passaren a tenir menys de 30 afiliats.

El 1909 la Setmana Tràgica de Barcelona va provocar que a València se

succeïren les manifestacions i es declarara l'estat d'excepció, tot increment-se la repressió. Varen ser detinguts Pablo Iglesias i Largo Caballero.

En les eleccions legislatives de 1918 va ser elegit diputat per València el socialista Daniel Anguiano. En el mateix any es va reunir el XXI Congrés del PSOE, del qual va ser vice-president Francisco Sanchis Pascual, important figura del socialisme valencià.

En el mes de febrer de 1922, varen ser clausurats els locals dels sindicats obrers i dels partits polítics a causa dels disturbis provocats per la guerra del Marroc. Per això l'Agrupació Socialista Valenciana no va poder participar en les eleccions municipals d'aqueix any.

El 1923 es va produir el colp d'estat del general Primo de Rivera. La seua dictadura va durar set anys, durant els quals els partits i sindicats no van poder funcionar i els companys més significatius van estar sotmesos a vigilància policial.

Per poder subsistir i mantenir la relació de tots els afiliats, l'Agrupació Socialista Valenciana, va haver de desenvolupar una activitat artística i cultural, sense menystenir la actuació clandestina que s'imposava en aquelles circumstàncies.

El 9 de desembre de 1925 va morir Pablo Iglesias.
En els últims anys de la dictadura, l'Associació Socialista Valenciana col·laborà activament amb les forces integrades en l'Aliança Republicana, que organitza a València mobilitzacions contra la dictadura.

El 28 de gener de 1930 va dimitir Primo de Rivera, formant govern el general Berenguer, que el 1931 convocà unes eleccions legislatives que varen ser rebutjades per republicans i socialistes.

El 22 de març d'aquest mateix any van quedar establertes les garanties constitucionals, i en les eleccions municipals del 14 d'abril van obtenir la victòria els republicans. L'Agrupació Socialista Valenciana comptava en aquell moment amb uns 300 afiliats.

En novembre de 1933 es varen celebrar eleccions legislatives. A partir d'aquest any s'accentuà la lluita de tendències entre "reformistes", "centristes" i "caballeristes" en el partit. L'Associació Socialista Valenciana en el seu conjunt va ajustar sempre la seua conducta als principis fonamentals del PSOE.

El 6 d'octubre de 1934 es va produir la vaga i la insurrecció contra l'amenaça feixista del govern de Lerroux i Gil Robles. El moviment a València gairebé no va ser secundat. A València van ser clausurades l'Associació Socialista Valenciana i les organitzacions obreres.

El 16 de febrer es van celebrar eleccions a Corts. El 18 de juliol, València es va mantenir al costat del govern republicà legalment constituït, front a la rebel·lió militar feixista.

L'agost de 1937, davant la conducta indisciplinada dels directius de la Federació Socialista Valenciana, l'Executiva Nacional no va tenir més remei que decidir la seua destitució i substitució pel Comité de l'Agrupació de València, que es va fer càrrec de la Federació Socialista Valenciana el 25 d'agost. La lluita de tendències tenia aleshores el seu centre d'acció a València, on, a més a més del Govern, s'havien concentrat els principals líders polítics.

En 1938 el segon govern Negrín havia fixat provisionalment la seua seu a València, encara que després es va traslladar a Barcelona.

L'Agrupació de València va contribuir a la lluita antifeixista durant la guerra civil amb la presència de molts dels seus afilitats en els fronts de combat (El 1939 l'Agrupació Socialista Valenciana comptava amb 2000 afiliats).

Els tres darrers mesos de la República van ser uns temps dramàtics. Els revessos dels fronts, la caiguda de Catalunya, l'hostilitat entre els partidaris de resistir i els entreguistes, presagiava un final indigne per a la causa republicana.

A començaments de febrer se celebrà a Madrid una reunió de federacions, presidida per Gonzàlez Peña. En aquesta reunió es varen tractar els preparatius en vista d'una possible evacuació dels companys; acordant-se que les federacions de l'interior es posaren en relació amb la d'Alacant i amb la delegació de la Executiva Nacional que era a Albacete.

Un mes més tard, el 5 de març, es produeix la rebel·lió del coronel Casado contra el govern republicà del Doctor Negrín.

A València no es va secundar el colp de Casado. Vàrem haver d'acceptar per la força el fet consumat. A mitjan març es convocà a Madrid una reunió de les poques federacions que encara funcionaven per aprovar la sublevació casadista i destituir la legítima executiva del partit, que va haver d'eixir d'Espanya per no caure en mans franquistes. Varen ser molts pocs els companys que van poder evitar caure en mans dels facciosos, davant la impossibilitat de trobar mitjans de transport.

El Comité de l'Agrupació va estar en el seu local social del carrer de Ciril Amorós fins a l'últim moment.

 
1) EL SOCIALISME VALENCIÀ SOTA LA DICTADURA FRANQUISTA
 

En acabar la guerra civil, el 1939, les forces democràtiques d'esquerres es van veure obligades a exiliar-se o passar a la clandestinitat. El règim franquista va continuar amb la repressió iniciada en esclatar la sublevació militar en les zones que ocupava, afusellant i empresonant els oponents i aconseguint neutralitzar les organitzacions polítiques que havian defensat la República.El PSOE era un dels partits que no estava preparat per a la clandestinitat, per ser un partit parlamentari i de masses, com també ho era l'UGT.Les dures condicions polítiques, lluny d'acabar amb els problemes interns, encara els agreujaven. A Espanya els afusellaments i la presó havien neutralitzat les organitzacions. Enmig del terror i la misèria, els pocs afiliats que aconseguien trobar-se i reconèixer-se, reiniciaven els fils d'uns contactes que s'anirien afermant a poc a poc. La major part dels membres de l'última executiva, elegida a Madrid el 1939 havien aconseguit escapar i eren a Londres, a Oran o pels pobles de França. Els quadres socialistes que restaven a Espanya eren a la presó o amagats.Els socialistes, com els altres partits republicans, esperàvem la intervenció de les forces aliades a Espanya, després de la derrota del feixisme i el nazisme a Europa, ja que això suposaria la fi del règim del general Franco.El PSOE estava organitzat a l'interior d'Espanya a les presons, camps de concentració i de treball, en les grans ciutats i a través de la guerrilla. Per altra part, també existia l'organització de l'exili, sobretot a França, on es van a celebrar els congressos del PSOE i de l'UGT durant la dictadura.El PSOE, molt delmat per la repressió, sense recursos econòmics i amb grans divergències entre l'interior i l'exili, perdrà terreny polític a Espanya, en benefici d'altres organitzacions polítiques, com el PCE o CC.OO.Fins a 1972, als membres del PSOE que restaren a Espanya ni tan sols se'ls va permetre votar en els congressos del partit. Existia confusió, falta de coordinació, absència de consens ideològic i programàtic, i un conflicte creixent entre els dirigents de l'interior i els de l'exili respecte a les estratègies i tàctiques bàsiques.El PSOE passarà per diverses etapes successives a partir del XI Congrés de l'exili (1970) a Toulouse, en el qual per primera vegada varen entrar a formar part de l'executiva militants de l'interior.Si en el XI Congrés s'havia mantingut la unitat, el XII Congrés, celebrat a Toulouse, seria conegut com el congrés de l'escissió, i també com el de la renovació o el renaixement del PSOE. El procés de renovació socialista es confirmaria i ratificaria en el XIII Congrés Federal (octubre de 1974), celebrat a Suresnes, als afores de París, on Felipe González Márquez seria nomenat Primer Secretari del partit.

 
2) EL PSOE DEL PAÍS VALENCIÀ
 

Acabada la guerra civil, el PSOE de València es va reorganitzar en la clandestinitat, mantenint contacte amb la direcció nacional.El 1946 es reorganitzaria de bell nou el PSOE a València, tot reprenent-se els contactes amb els pobles de la província amb la màxima clandestinitat, concentrant-se l'activitat en el suport i ajuda als militants que eixien de les presons, la difusió de propaganda, la confecció de documentació falsa, etc.La direcció valenciana contactarà amb la direcció de Madrid i, sobretot amb la del País Basc, a través de Ramón Rubial, Gerardo Sanjuàn i José Calvo, i després amb la direcció en l'exili, assistint als congressos i reunions que se celebren a Toulouse.Si des de la fi de la guerra civil el PSOE valencià s'havia mantingut tancat, a partir de 1970 s'iniciarà una obertura de l'organització a nous militants.La diferència generacional i les diferències internes faran que el sector més jove actue pel seu compte, i s'organitze amb una certa independència, tot mantenint connexió amb Agustín Soriano i Elías Mauriño, els renovadors del PSOE, que ja lideren entre altres, Felipe González, Alfonso Guerra, Nicolás Redondo, Enrique Múgica etc., i que prendran contacte amb la Federació Valenciana rebent una molt bona acollida per part dels joves i una actitud d'una certa reticència per part dels més veterans. De fet, el procés de renovació s'havia gestat al seu marge i no l'acabaven d'entendre, a més a més que els semblava inadmissible que el partit pel qual tant havien lluitat estigués dividit.. Els veterans no assistiran al XII Congrés Federal de l'exili (Toulouse, 1972).

 
3) EL PARTIT SOCIALISTA VALENCIÀ
 

A principis dels anys seixanta es va crear a València el Partit Socialista Valencià (PSV), l'àmbit d'actuació del qual se centrarà, bàsicament, a la Universitat, i en algunes comarques del País Valencià. L'origen del PSV es troba a la Universitat de València, on un grup d'estudiants decidiran organitzar-se i promoure la consciència nacionalista en l'àmbit universitari, per a posteriorment estendre-la per les comarques del País Valencià.Inicialment el PSV va prendre el nom de Moviment Social Cristià de Catalunya (MOSCA), tot barrejant nacionalisme i catolicisme (1962); però aviat va abandonar aquestes sigles per les d'Acció Socialista Valenciana (1963), acabant denominant-se, finalment, Partit Socialista Valencià, (1964). La seua vida va ser curta, ja que va desaparèixer en 1968.La ideologia del PSV era d'un catalanisme moderat. La declaració de principis del partit assenyalava que el PSV "aspira a integrar les classes traballadores valencianes en la lluita contra el capitalisme i l'opressió nacional, i per la realització del nostre poble com una comunitat lliure i socialista", i que tenia "afinitats respecte al Principat de Catalunya i les Illes Balears, amb les quals formava la comunitat nacional dels Països Catalans".El PSV va mantenir contactes amb la resistència nacionalista de Catalunya, amb el Moviment Socialista de Catalunya i amb altres organitzacions.El PSV s'havia creat en un moment en què pràcticament no existien partits -a excepció del PCE-, tot ocupant l'espai nacionalista i socialista, cosa que, unida a l'esquerranització creixent de la Universitat després de maig de 1968, serà motiu de confrontació i crisi en el PSV, i la principal causa de la seua posterior desaparició com a partit.La desaparició del PSV el 1968, va suposar que el nacionalisme com a tal estigués absent de la política valenciana durant un lustre, fins que a finals de 1973 es varen crear els Grups d'Acció i Reflexió Socialista (GARS) i més endavant el primer Partit Socialista del País Valencià (1974). Coincidint amb la desaparició del PSV, i el declivi del SDEUV, es produirà la radicalització del moviment universitari.Tot al llarg de 1975 es van anar produint noves incorporacions al PSOE renovat de València, partint d'un nucli petit, comparat amb altres organitzacions que havien mantingut una presència abrumadora en la societat valenciana a través del moviment obrer.També hi havia el Partit Socialista Popular, vinculat als professionals i la universitat, i el PSPV, que havia anat ocupant l'espai socialista nacionalista i prenent cada vegada més protagonisme en la societat.Fins 1976 no es van constituir formalment les agrupacions locals, i és a partir d'aleshores que es manifesta tota la voluntad política del PSOE per eixir a la llum i organitzar-se obertament. En febrer de 1976 el PSOE era present en vint-i -tres municipis de València (la major part de l'Horta i la Ribera).L'expansió del PSOE a València va ser lenta des de 1975 fins al començament de 1977, tot iniciant-se un ascens en els mesos immediats a les eleccions generals de juny de 1977.La Federació Socialista Valenciana va celebrar el seu congrés els dies 12 i 13 de febrer de 1977 a Burjassot. València havia aconseguit que un dels seus militants, Josep Lluís Albinyana, entrara a formar part de l'Executiva Federal, i dos més, Enrique Sapena i Justo Martínez Amutio, al Comité Federal. La correlació de forces del partit va fer que no existís un líder clar en la federació, de manera que es va elegir una direcció col·legiada formada per Manuel del Hierro, Joan Pastor i Joan Lerma.La nova executiva es va encarregar d'elaborar les llistes i d'organitzar les eleccions generals de juny de 1977. Així mateix es va dedicar intensament a implantar les noves agrupacions locals i a augmentar la militància per toda la província,.El PSPV participarà en la creació tant del Consell Democràtic del País Valencià com d'altres plataformes democràtiques.

El XXVII Congrés Federal del PSOE, celebrat a Madrid (desembre de 1976), va acordar en una de les seues resolucions la creació de federacions de nacionalitat o regió, amb àmplia autonomia, que es dotarien d'una organització pròpia. És en aquest context que es va crear la Federació Socialista del País Valencià, i es va anunciar la celebració del I Congrés Socialista del País Valencià.

 
4) EL PSPV-PSOE DURANT LA TRANSICIÓ. 1977-1983
 

Les eleccions generals del 15 de juny de 1977 varen ser claus per a la unitat socialista. A la Comunitat Valenciana concorren quatre partits socialistes: PSOE, Alianza Socialdemócrata, Unitat Socialista (USPV-PSP-PV) i PSPV-Bloc. Després dels bons resultats del PSOE, la unió gira al voltant d’aquest partit, convertint-se en un procés d’integració. USPV s’integra en el PSOE en gener del 1978. En l’anomenat "acte d’unitat", celebrat el 25 de juny a les Escoles Professionals de Sant Josep, a València, el PSPV, el PSP-PV i el PSOE formen un partit únic, que adopta la denominació de PSPV-PSOE a partir d’aquell moment.El període preautonòmic s'inicia després de ser aprovada la Constitució Espanyola, que al seu títol VIII establia una nova organització territorial. Al País Valencià es constitueix el Plenari de Parlamentaris, composat per diputats i senadors d'Alacant, Castelló i València, iniciant-se la discussió de l'Estatut d'Autonomia. En general, el mapa polític d'aquest període es resumia en una UCD que éra majoria a nivell estatal, però no al País Valencià, on predominava l'esquerra; a tota la preautonomia hi haurà una gran tensió ciutadana, provocada per la dreta, que pretenia frenar el procés.L'inici de la preautonomia dóna lloc a la constitució del Consell Preautonòmic.

Aquesta etapa es caracteritzarà per la discussió dels diferents projectes d'estatut, la falta de competències reals i la inestabilitat dels governs. Els dos primers estaran presidits pel socialista Josep Lluis Albinyana, i els dos últims pel centrista Enrique Monsonís. El primer Consell Preautonòmic es va constituir l'abril de 1978, formant part d'ell, a banda de Josep Lluis Albinyana, els socialistes Josep Bevià, Joan Lerma, Antonio García Miralles, Manuel Sánchez Ayuso i Ferran Vidal.A Espanya, les eleccions generals de 1979, a banda del triomf de la UCD, suposaren que el PSOE es consolidara definitivament com la primera opció del socialisme, després del procés d'unió amb la major part dels altres grups socialistes. Les eleccions municipals de 1979 es traduïren en un gran salt cap a davant, sobretot pels pactes municipals de l'esquerra, que varen permetre que s'aconseguiren la majoria de les alcaldies dels municipis més importants, a banda de la Diputació de València.A nivell intern, el maig de 1979 es va celebrar el 28é Congrés del PSOE, on Felipe González no es presentà a la reelecció del seu càrrec. Es va constituir una gestora que convocà un congrés extraordinari, on s'elegiria de nou Felipe González com a Secretari General i que suposaria, entre d'altres coses, l'abandó del marxisme.

Es va iniciar a continuació un procés que farà del PSOE un partit unit, amb unes perspectives electorals en augment i una direcció consolidada al voltant de Felipe González, front a l'esfondrament de la UCD i el PCE. El PSOE es va convertir, sobretot després del colp d'estat del 23 de febrer de 1981, en una alternativa real de govern.Al 28é Congrés, gran part de les delegacions que anaren pel País Valencià votaren a favor del manteniment del marxisme; això va comportar un enfrontament de postures al Congrés Extraordinari de juliol de 1979, on Joan Lerma va accedir a la Secretaria General en substitució de Joan Pastor. El conflicte es reproduiria al IIon. Congrés, de febrer de 1980, on va ser reelegit Joan Lerma, imposant-se progressivament l'opció a favor del consens, amb la voluntat d'aconseguir les màximes competències possibles, respecte al projecte d'Estatut d'Autonomia.El procés autonòmic es desbloquejarà, consensuant-se l'Estatut de Benicàssim entre els socialistes, UCD i el PCE. Finalment, l'Estatut d'Autonomia serà aprovat l'1 de juliol de 1982. Després d'aquesta aprovació, la UCD obstaculitzarà l'accés dels socialistes a la presidència del Consell. Però després de les eleccions de 1982, a les que el PSOE va aconseguir la majoria absoluta, el PSPV-PSOE formaria un govern amb la UCD i el PCE el novembre de 1982, desbloquejant-se les transferències.A les eleccions autonòmiques i municipals de maig de 1983, el PSPV-PSOE aconseguiria la Presidència de la Generalitat Valenciana, convertint-se Joan Lerma en el primer President, a banda de las Diputacions d'Alacant, Castelló i València i els grans ajuntaments. S'iniciava una època de govern de la Generalitat per part de Joan Lerma, durant la que es va consolidar la institució, s'ampliaren les competències i començà el procés de modernització de la societat valenciana.

 
5) ELS SOCIALISTES, IMPULSORS DE LA MODERNITZACIÓ VALENCIANA. 1983-1995
 

Construint l'autogovern dels valenciansL’any 1983 es va constituir el primer Parlament valencià de la democràcia. Després de més de 270 anys, els valencians recuperàvem plenament les nostres institucions i votàvem directament als nostres representants. No tot el món tenia clares les aspiracions dels valencians. La dreta volia un Estatut amb mínimes competències, al que s’accediria per la via de l’article 143 de la Constitució. Desconfiaven de la capacitat dels valencians per autogovernar-nos.Els socialistes no estàvem d’acord, perquè això no donava satisfacció a les aspiracions dels valencians, ni considerava el caràcter històric de la nostra nacionalitat. Amb el conjunt de les forces progressistes, exigírem més autonomia. Així, obtinguérem un gran acord que va permetre a la Comunitat Valenciana ser una autonomia amb plenes competències. Tantes com la que més.La decisió i la força dels socialistes valencians va ser imprescindible per a superar les limitacions que la dreta volia imposar a la autonomia valenciana.Els valencians voten socialista Les eleccions de 1983 a les primeres Corts Valencianes donaren una gran victòria als socialistes. Les Corts elegiren a Joan Lerma Blasco primer President de la Generalitat Valenciana. Lerma nomenà el seu primer Govern, iniciant-se així un nou temps de progrés i tolerància que transformaria profundament la Comunitat Valenciana i que augmentaria el seu prestigi.

Els valencians preferirien governs socialistes durant més de 12 anys, fins les eleccions de 1995. El PSPV-PSOE havia construit una opció política centrada en la lluita contra les desigualtats i la maginació social, en el progrés i el benestar ciutadà, en la defensa de les senyes d'identitat del poble valencià i en la col·laboració solidària amb la resta dels pobles d'Espanya. En les eleccions autonòmiques, la majoria dels valencians s'identificaran profundament amb aquesta fòrmula política i amb la persona que la va representar: Joan Lerma. El vot socialista, en l'àmbit de eleccions autonòmiques, ha tingut en totes les eleccions un diferencial positiu per al PSPV-PSOE. Sempre ha superat els nostres propis resultats en les eleccions municipals en més d'un punt. A diferència d'altres Comunitats, el nostre vot en les autonòmiques també ha superat al rebut en les generals en quasi totes les ocasions, amb un diferencial màxim que arribà als 5 punts entre 1991 i 1993. La Comunitat Valenciana progressa i es transforma amb l'impuls dels socialistes.Mai el poble valencià havia viscut una època de transformacions i d'èxit col·lectiu tan intens. El govern socialista de la Generalitat Valenciana prioritzà la lluita per la igualtat. Els seus grans objectius van ser la creació de llocs de treball, l'accés a la salut dels ciutadans, l'extensió de l'educació i la cultura i la promoció de les persones majors.

La defensa de la llengua i de la identitat dels valencians varen centrar també l'acció dels socialistes en el Govern valencià. Durant els anys de Govern socialista, les iniciatives de la Generalitat, unides al dinamisme de la nostra societat, feren que la Comunitat Valenciana passara de tindre menys del 75 % de la renda mitjana europea a més enllà del 82 %. La nostra Comunitat, que és integradora i dinàmica, es va convertir en centre d'atracció per a molta gent. En un deceni, més de 100.000 persones vingueren d'altres Comunitats buscant noves oportunitats i es quedaren a viure i treballar amb nosaltres.La creació de llocs de treball necessitava empreses més competitives. El dinamisme econòmic de la nostra Comunitat es un fet reconegut i està basat en una gran diversitat d'indústries i en una forta apertura a l'exterior. Sempre és necessari, però, l'impuls de la Generalitat. Per tal de modernitzar les empreses valencianes, fer-les més competitives i generar més llocs de treball, es crearen plans de desenrotllament tecnològic i centres d'investigació i desenvolupament. Es prengueren nombroses mesures promocionals des de les Conselleries d'Indústria i també d'Agricultura (modernització agrícola i indústries agroalimentàries). Es crearen importants intruments com els Instituts Tecnològics (investigació de noves tecnologies per aplicar a les empreses), l'IMPIVA (Institut de la petita i mitjana empresa) i l'Institut Valencià de Finances (financiació d'inversions).El turisme va rebre gran atenció. Entre d'altres iniciatives, es creà l'Institut Valencià de Turisme (ITVA), l'Escola Oficial de Turisme de la Generalitat a Alacant, es dotà a les platges de nous equipaments i es feren grans campanyes de promoció. També el turisme d'interior va rebre un gran impuls amb moltes iniciatives noves com la construcció de centres i campaments turístics i d'excel·lents hotels a llocs com la Pobla de Benifassà, Forcall, Morella o Bocairent. Contruïnt Igualtat: Educació, Cultura, Sanitat, Serveis Socials i Habitatge.

Els socialistes a la Generalitat Valenciana teníem clar que no és acceptable progressar si d'eixe progrés se n'aprofiten sols uns pocs. Això trenca la societat, agreuja les injustícies i deteriora la convivència. També sabíem que, en el futur, el progrés dels pobles estarà cada vegada menys basat en la seua posició geogràfica o els seus recursos naturals. El que donarà més possibilitats de benestar serà l'Educació i la Formació dels seus ciutadans. Com a socialistes, l'Educació sempre ha estat per a nosaltres essencial, perquè és també un potent instrument per avançar en la igualtat d'oportunitats. Les oportunitats d'accés a l'Educació milloraren radicalment, i 150.000 joves accediren als nivells educatius no obligatoris. En acabar el mandat dels socialistes a la Generalitat Valenciana, més d'un 30 % dels joves valencians estaven a la Universitat, quan poc més de deu anys abans sols eren el 13 %. Aquest canvi no va ser un procés natural o casual, va ser producte d'una ferma voluntat política de creure i d'invertir en els joves com un factor essencial de progrés de la nostra Comunitat. Un dels nostres principals compromisos va ser el d'actualitzar el nostre sistema educatiu, preparant les condicions per a desenvolupar la LOGSE. Amb els nostres projectes es construïren més de 120 instituts de BUP i FP per tota la Comunitat. És a dir, en férem quasi tants com tots els que se n'havien construït al llarg de tot el segle XX. Per fer avançar la igualtat d'oportunitats, ampliàren el número de beques per a alumnes de secundària fins les 70.000, i doblàrem en pocs anys les beques per a llibres, arribant a les 175.000. La recuperació de les nostres Senyes d'Identitat i la igualtat en l'accés a la Cultura varen rebre un fort impuls durant l'etapa de Govern socialista. Es promogué una Llei d'Ús i Ensenyament del Valencià, que les Corts aprovaren per unanimitat a Alacant i que es va convertir en un poderós instrument per a recuperar el valencià. Un altre instrument molt important per a promoure el valencià va ser la creació de la Radiotelevisió Valenciana.En 1983, únicament 10 centres educatius oferien ensenyament en valencià i 115 centres oferien classes de valencià. Dotze anys després, tots els centres d'ensenyament de la Comunitat Valenciana oferien clases de valencià i vora 600 oferien un ensenyament íntegrament en la nostra llengua.Fer cada dia més igualitari l'accés a la Cultura va ser una prioritat.

Amb eixa finalitat es realitzaren grans projectes culturals com l'IVAM (Institut Valencià d'Art Modern) o el Palau de la Música de València (amb l'Ajuntament de la capital). L'IVAM ha acollit desenes d'exposicions de l'art més important del món i als pocs anys de la seua inauguració superà el milió de visitants. La música, un dels fenomens més arrelats a les nostres terres, va rebre també un fort impuls. La Generalitat Valenciana finançava més de 600 concerts anuals i recolzà econòmicament la rehabilitació de més de 120 locals i centres de societats musicals a totes les comarques de la nostra Comunitat.En Sanitat, més de 400.000 ciutadans s'incorporaren a rebre les atencions del sistema sanitari públic valencià. Encara que hui ens parega impossible, moltes persones majors han passat la major part de la seua vida sense conèixer la sanitat pública. Ara, els centres de salut i els hospitals formen part del paisatge habitual dels carrers i les places dels pobles i les ciutats. Són el producte de l'aplicació de polítiques progressistes, les polítiques dels que pensem que la gent ha d'estar segura que quan necessite assistència sanitària sempre la tindrà, perquè és un dret fonamental i perquè la solidaritat forma part dels nostres principis. I la tindrà tant si té pocs diners com si no té res. Per aconseguir això, impulsàrem la construcció de més de 100 nous centres de salut i cinc nous hospitals comarcals per tota la Comunitat Valenciana com els de Vinaròs, Requena, Sant Joan o el de la Vega Baixa.

El número de llits d'atenció mèdica augmentà més d'un 25 % i el número de professionals del sistema sanitari públic passà en pocs anys de 19.000 a superar les 26.000 persones. En Serveis Socials i atenció a les persones majors es va fer també una gran transformació. Les persones majors són una part cada vegada més important de la nostra societat. Per això invertírem també en donar una acollida digna a més de 10.000 persones en residències per a la tercera edat i també per als discapacitats. En serveis socials, i amb els ajuntaments, es crearen els equips socials de base per a donar atenció a les persones amb més problemes i més marginació. Partint pràcticament de zero, es crearen prop de 200 equips socials de base a les zones socialment més conflictives de la nostra Comunitat, incorporant-se a aquestes tasques vora 600 professionals destinats a ajudar a aquestes persones amb més dificultats. Trobar una casa per a viure és sempre un moment difícil. El Govern socialista a la Generalitat Valenciana s'esforçà especialment en aquesta questió. Es creà un Pla d'Habitatge que va batre tots els rècords. Es construiren en pocs anys més de 50.000 habitatges, superant-se tots el objectius que el govern s'havia marcat i superant a totes les altres Comunitats Autònomes. Aquesta intervenció pública va permetre, junt a d'altres factors, que la Comunitat Valenciana tinguera un preu d'habitatge nou entre els més barats d'Espanya, en concret un 58 % més barat que la mitjana estatal. Les inversions en infraestructures varen permetre la millora de carreteres i l'eliminació de punts negres. Els accidents en la xarxa de carreteres autonòmiques es va reduir a la meitat entre 1988 i 1993.La Generalitat Valenciana va fer una gran aposta pel transport públic.

El símbol més important va ser la construcció del metro a València, que hui utilitzen milions de ciutadans. Un altre dels grans projectes de la Generalitat va ser la creació del Museu de les Ciències. Un projecte de l'etapa socialista que permetrà a milers de valencians l'accés a la ciència i la cultura.Les accions per a la defensa i recuperació del medi ambient varen obtindre resultats espectaculars. En 1987, menys d'un terç de la població valenciana disposava de serveis de depuració d'aigües residuals. És a dir, milions de litres d'aigua contaminada arribaven sense netejar a la mar i als nostres rius. El plans d'actuació del Govern socialista a la Generalitat permitiren, amb fortes inversions, que en 1995 l'aigua depurada arribara a prop del 80 %. Tot això va suposar un augment importantíssim de la qualitat de les nostres aigües. Ja en 1994, la Comunitat Valenciana va obtindre 66 banderes blaves, que es concedeixen a les platges europees en òptimes condicions. El President Joan Lerma sempre ha tingut l'estima dels valencians. La seua etapa de Govern, plena de honradesa i austeritat, va suposar importants canvis per a la nostra Comunitat. El Govern socialista a la Generalitat Valenciana va acomplir el seu paper d'impulsar les condicions per al desenvolupament econòmic, però treballà sempre pel benestar de la majoria i per a fer realitat la igualtat d'opotunitats per a tots el ciutadans. Malgrat tot això, els socialistes també tinguérem els nostres errors. Les circumstàncies generals que vivírem varen crear una situació que els nostres esforços no pogueren superar. L'obra realitzada és, però, molt valorada pels valencians i un patrimoni polític importantíssim. És sense dubte una ferma base per a la recuperació d'un projecte de progrés al que puguen sumar-se novament la majoria dels valencians.

 
6) El PSPV-PSOE A L'OPOSICIÓ
 

Les eleccions autonòmiques del 1995 van suposar la victòria electoral del Partit Popular (PP) i, per tant, el PSPV-PSOE va passar de partit de govern a ser el primer partit de l'oposició. El PP va formar govern amb el recolçament d'Unió Valenciana (UV).El PSPV-PSOE proposava en la campanya electoral ampliar els trets fonamentals de l'estat de benestar: l'ocupació com a preocupació prioritària, millorar la qüalitat de vida de les persones, l'educació com a garantia de la igualtat d'oportunitats, més opcions per als joves, seguretat i solidaritat per als majors, facilitar l'accés a la vivenda, afiançar la nostra identitat i convivència; també s'apostava per continuar les polítiques iniciades de desenvolupament sostenible, es va fer un recolçament per la calitat del medi ambient i el territori del País Valencià. A pesar de tot, el PP va guanyar les eleccions a la Comunitat Valenciana com en moltes altres autonomies.Els anys 1995-99 es poden definir, fonamentalment, a partir de dos característiques: en primer lloc, per una política d'oposició que cada vegada els mitjans de comunicació donaven menys importància, es a dir, els socialistes es trovaben des de feia molt de temps amb que les seues accions progressivament no tenien el ressó que calia. Fins al punt que es va estendre l'opinió que a penes es feia oposició. Per altra banda s'inicià un procés de restructuració interna del partit que va provocar que l'atenció política es centrara quasi exclusivament en qüestions internes fins al any 2000. Este procés de restructuració al si del PSPV-PSOE va ser paral·lel al del PSOE en tot l'estat. La no renovació en el càrrec de secretari general del PSOE de Felipe González significà que Joaquín Almunia va assumir la secretaria general en un moment complex, doncs el partit no estava en el poder des de les eleccions del 1982. I a més significava iniciar un procés de renovació de càrrecs, tant a nivell federal com a les federacions. Així, al País Valencià, s'arrivà al 8é Congrés en juliol del 1997, el conegut com "Congrés de la Politècnica". El secretari general Joan Lerma va manifestar la seua intenció de no tornar a presentar-se, i després de moltes discussions es van presentar dos llistes, guanyant per només tres vots l'encapçalada per Joan Romero com a secretari general. La nova Comissió Executiva Nacional va ser ampliada per decisió del Comité Nacional de novembre del mateix 1997.La Comissió Executiva Federal va introduir les eleccions primàries dins del partit. Així els candidats a President del Govern, a President de la Generalitat i a alcaldes de les principals poblacions foren elegits per tota la militància. Com a candidats de la Generalitat Valenciana es van presentar el secretari general Joan Romero, l'exministre d'Interior Antoni Asunción i la que va ser alcaldessa de València i presidenta de la Diputació Clementina Ródenas. Joan Romero va eixir guanyador i proclamat candidat a President de la Generalitat. No obstant això les diferències internes continuaven i setmanes abans de les eleccions autonòmiques del 1999, Joan Romero presentà la dimissió al Comité Nacional. Se va nomenar una Comissió Gestora i el nou candidat a la Presidència de la Generalitat va ser Antoni Asunción.

A pesar de tot, el PSPV-PSOE es presentava amb un notable programa electoral que s'estructura en sis punts. El primer pretenia enfortir el govern de la Generalitat Valenciana, amb la idea d'un federalisme cooperatiu i solidari, que significava apostar per un nou model de financiació de les comunitats autònomes. També s'assenyalava la necessitat de debatre la reforma del Senat i de l'Estatut d'Autonomia. El segon i tercer punt reflexionava sobre un nou estil de política, fent referències als joves, als majors, a la família i a la solidaritat exterior. Els següents aspectes marcaven la posició del partit respecte a l'economia: infrastructures, ocupació, creixement estable i desenvolupament sostenible, el camp i el turisme; respecte als serveis públics, que els definia com a universals i eficients, i que desenvolupava la tasca que un govern d'esquerres tenia que fer en sanitat, educació i política cultural; i respecte a l'administració de les ciutats.El PP tornà a guanyar les eleccions, més o menys el PSPV-PSOE va mantenir els resultats del 95. Els problemes intestins encara eren evidents i dificultaren la política d'oposició el primer any de legislatura. En setembre del 1999 es va celebrar un congrés extraordinari a València. Joan Ignasi Pla va eixir elegit Secretari General, però donat que la inestabilitat continuava va posar el seu càrrec a disposició de la Executiva Federal intentant buscar una eixida al conflicte existent.La inestabilitat interna va quedar solucionada quan, un any després, en setembre del 2000, un nou Congrés va elegir, per segona vegada, secretari general al diputat Joan Ignasi Pla.

 
contacta'ns per email PSPV-PSOE c/Blanqueries, 4 - 46003 - tlf. 96 1111 000